Aquest és un blog dedicat a la nostra filla: la petita Estel.
"Una llumeta que mai deixarà de brillar, una llumeta que no deixarem que ningú apagui"
Un blog dedicat al "dol respectat".
Avui fa 4 mesos (18 setmanes) que vas néixer ESTEL.
Per la majoria de la gent, avui és un dissabte qualsevol, un inici de cap de
setmana de relax, previ a la tornada a l’escola o a la feina, a la rutina.
Però per nosaltres avui és el dia que hauries
d’haver nascut.
Vas néixer molt petita, amb un fil de vida quan
només portaves 5 mesos i mig dins meu. Nosaltres vam decidir el dia en què vas
néixer. Va ser massa aviat. Aquella decisió ens marcarà per sempre però ho vam
decidir pel bé de tots i sobretot pel teu bé. No podíem permetre que la teva
vida no fos vida, que la teva vida fos de dependència constant, volíem que la
teva vida, fos teva i que tu poguessis gaudir de llibertat. Nosaltres vam
decidir aquella data. Han sigut uns mesos sense tu, molt durs, de plors diaris,
de rialles doloroses, de nits sense dormir buscant-te enmig de les estrelles,...
han sigut uns mesos que cap pare ni mare haurien d’haver viscut mai.
Sabem que vam prendre la decisió correcta però no
hi ha dia en que deixem de pensar en tu. No hi ha matí, tarda o nit, que deixem
de mirar la nostra foto i encendre la teva espelma. No hi ha instant que deixem
de sentir el buit dins nostre, perquè començaves a créixer i a moure’t dins del
ventre de la mami. El papi també començava a sentir-te quan posava la mà al damunt
el melic per acariciar-nos. Començàvem a viure una nova història els tres
plegats. Però això ara només ha quedat en una bonica història per recordar.
Nosaltres només volíem que estiguessis bé. Només
volíem que no patissis. Només volíem una vida feliç per tu malgrat nosaltres
ara l’hàgim de viure sense tu vivint aquell dolor que et vam estalviar.
A vegades ens sentim culpables, a vegades ens
sentim alliberats. No sabem com reaccionar davant els altres així com els
altres tampoc saben com reaccionar davant nostre. Durant aquests mesos ens han
dit coses boniques i d’altres han sigut molt desafortunades però sabem que totes
han sigut amb bona fe.
Aquestes darreres setmanes sabem que has hagut de donar
la benvinguda a una nova estrella, ara ja sou quatre. Esperem que allà on sigueu,
estigueu juntes i sempre, sempre guieu el nostre camí. El papi i la mami, Estel(s), us estimem.
Hoy hace 4 meses (18 semanas) que naciste ESTEL. Para la mayoría de la gente, hoy es un sábado cualquiera, un inicio de fin de semana de relax, previo a la vuelta a la escuela o al trabajo, a la rutina. Pero para nosotros hoy es el día que deberías haber nacido. Naciste muy pequeña, con un hilo de vida cuando sólo llevabas 5 meses y medio dentro de mí. Nosotros decidimos el día en que naciste. Fue demasiado pronto. Aquella decisión nos marcará para siempre pero lo decidimos por el bien de todos y sobre todo por tu bien. No podíamos permitir que tu vida no fuera vida, que tu vida fuera de dependencia constante, queríamos que tu vida, fuera tuya y que tú pudieras disfrutar de libertad. Nosotros decidimos aquella fecha. Han sido unos meses sin ti, muy duros, de llantos diarios, de risas dolorosas, de noches sin dormir buscándote en medio de las estrellas, ... han sido unos meses que ningún padre ni madre deberían haber vivido nunca. Sabemos que tomamos la decisión correcta pero no hay día en que dejemos de pensar en ti. No hay mañana, tarde o noche, que dejemos de mirar nuestra foto y encender tu vela. No hay instante que dejemos de sentir el vacío dentro de nosotros, ya que empezabas a crecer y a moverte dentro del vientre de la mami. El papi también empezaba a sentirte cuando ponía la mano encima el ombligo para acariciarnos. Empezábamos a vivir una nueva historia los tres juntos. Pero eso ahora sólo ha quedado en una bonita historia para recordar. Nosotros sólo queríamos que estuvieras bien. Sólo queríamos que no sufrieras. Sólo queríamos una vida feliz por ti a pesar nosotros ahora la tengamos que vivir sin ti viviendo aquel dolor que te ahorramos. A veces nos sentimos culpables, a veces nos sentimos liberados. No sabemos cómo reaccionar ante los demás así como los demás tampoco saben cómo reaccionar ante nosotros. Durante estos meses nos han dicho cosas bonitas y otras han sido muy desafortunadas pero sabemos que todas han sido con buena fe. Estas últimas semanas sabemos que has tenido que dar la bienvenida a una nueva estrella, ahora ya sois cuatro. Esperamos que allí donde estéis, estéis juntas y siempre, siempre guiéis nuestro camino. El papi y la mami, Estel(s) os queremos.
15 setmanes després però la teva presència està més present cada dia.
Com bé sabeu, ens agrada fer rituals i avui en portem un de nou.
Hem fet uns sabons amb la llet materna que no hem pogut donar al #bancdellet. Estan fets amb tot l'amor i delicadesa d'unes mans que ara acaronarien a la nostra princesa Estel, de tres mesos.
Un ritual és qualsevol acció feta amb un valor simbòlic per crear records, perquè ho diu una llegenda, per creença o per qualsevol altre motiu.
Sigmund Freud, ja parlava dels rituals com a activitats que permeten als individus que els practiquin alliberar les seves tensions. Aquests poden tenir múltiples objectius, i el nostre és simplement recordar moments agradables, tocant amb les mans allò que hauria sigut l'aliment per a la nostra filla.
Els Trucadors d'àngels produeixen un so harmoniós i agradable -com el d'unes campanetes- que, segons la tradició, atreu i avisa al nostre Àngel Guia o Ángel de la guarda quan necessitem la seva presència. Als àngels els encanta aquest so, probablement per la transmissió de les vibracions metàl·liques; si, a més, és utilitzat per un humà, els àngels reben un missatge extra que els informa que estan sent cridats per un ésser al qual estimen. Hi ha diverses llegendes sobre la història i orígens dels trucadors d'àngels. Potser la més bella sigui una llegenda que ens explica que, fa milers d'anys, els humans vivien en contacte directe amb els seus Angeles Guies o Àngels de la Guarda, i que, per alguna raó segurament vinculada al Pecat Original, van haver de deixar de viure conjuntament amb ells. Els àngels, entristits per la pèrdua de la companyia dels humans -els éssers que més estimaven- van obsequiar a aquests amb penjolls esfèrics de plata pura que, en agitar-los, sonaven com campanetes. Aquestes esferes eren un símbol de protecció. Els àngels es van acomiadar dels humans i els van explicar que, tot i que ja no els tornessin a veure, si es sentien en perill, desprotegits o simplement tristos, només necessitaven agitar l'esfera, ja que, quan escoltés el seu so, l'Àngel Guia o Àngel de la guarda acudiria en la seva ajuda o companyia. Els àngels van posar una única condició: el penjoll seria d'ús exclusiu i personal, ja que tots tenien un so propi i recognoscible per cada Àngel Guia o Ángel de la guarda, i aquest àngel no pot ser "donat" a una altra persona. Si es contravenia aquesta condició, la màgia i protecció de l'esfera desapareixeria. També van explicar als humans que el mateix penjoll podia ser utilitzat per una mare i el seu nadó mentre aquest es troba en gestació, ja que, en aquest estat, tots dos comparteixen un Àngel Guia. Una vegada que el nadó hagués vist la llum, la mare havia de decidir si el penjoll s'utilitzava per a la seva protecció o per la del seu fill acabat de néixer.
Durant els últims dies diversos blogs han publicat la nostra història. Han sigut setmanes molt complicades però plenes de força, energia, dolor, esperança, alegria i tristesa, ràbia, por, sinceritat,... però tot, perquè la nostra filla tingui el millor reconeixement que es mereix. Cliqueu als títols de les imatges per accedir als enllaços dels diferents blogs.
15 de juliol Volem donar les gràcies a la Núria Andújar de Xatraca.Créixer en família. Un blog dedicat a la maternitat, salut, família, a la gestació, al part i postpart, i també al dol.
28 de juliol També volem agrair la publicació al blog en castellà de Mireia Bloguera, en el seu blog https://www.luchandoporsermadre.com/. Amb ella aprenem cada dia tots els processos i dificultats que sovint ens trobem les famílies quan volem formar una família.
15 d'octubre: Dia mundial de la mort neonatal i gestacional Moltes gràcies Angela Esteban per seguir fent visible la nostra historia. La trobareu en castellà clicant al títol de la imatge.
També agrair els infinits missatges de persones molt especials,perquè tots i totes, junts i juntes, només us podem donar les gràcies per acopanyar-nos en aquest dur i difícil camí.
Poc a poc, les nostres cartes i els nostres relats comencen a fer el camí que l'ESTEL ens va demanar que féssim. Ella no podia, estava massa dèbil, però tenia les idees clares, ella va lluitar fins al final i no podem fer altra cosa que seguir les seves PETJADES que guien el nostre camí .
Ens presentem: som en Lluís i la Maria, els pares de l’ESTEL i de dues estrelles més.
Els inicis mai són fàcils
La nostra història va començar ja fa un bon grapat d’anys i quan l’amistat es va convertir en amor, ens vam casar.
Després d’un casament, sempre hi ha la pregunta: i quan tindreu fills?
Doncs quan vam decidir formar una família pensàvem que seria un pim pam i tindríem un regal a l’instant. Però no va ser així. Vam necessitar ajuda.
Dos anys més tard va arribar la bona notícia, però va durar poques setmanes. Començàvem a perdre el nostre primer regal. Sense gairebé adonar-nos deixàvem de ser tres i posàvem una estrelleta al cel.
Aquella pregunta s’anava repetint, però nosaltres en silenci guardàvem el nostre secret. “Encara no, dèiem”. Qui sapigués el que passàvem!
Quan la bonanova arriba!
Quan vam saber que tornàvem a estar embarassats, deu mesos més tard, pensàvem en totes les meravelles del que comporta formar una família. Somiàvem en els tres, com canviaria el meu cos al llarg dels mesos, en el que faríem, com seria la lactància, on aniríem, a què jugaríem,...
I per fi arriba la primera ecografia, sorpresa! No seríem tres! Sinó quatre! Passaven les setmanes i pensàvem que tot seria alegria, tot seria il·lusió, llavors els somnis eren sobre com ho faríem amb dos menuts o menudes a casa, hauríem de comprar cotxet doble, dos moisès, el doble de bolquers, que ingenus érem!
Quan les coses es compliquen
A la setmana 8 comencen les pèrdues. Por. Què ens està passant? No! Una altra vegada no, siusplau! Però certament, un embrionet no segueix endavant. Posàvem la nostra segona estrelleta de la nostra vida al cel.
El que havia començat en un somni començava a convertir-se en un malson perquè poques setmanes més tard vam començar una lluita contra la meva salut. Una infecció a la sang m’estava atacant. Havia de lluitar dia a dia contra unes bactèries i alhora lluitar amb i per aquell embrionet. Encara no sabíem si era nen o nena però el nostre amor per ell o ella cada dia era més fort. Començàvem a estimar-lo, estimar-la. Dins meu no bategava un cor, sinó dos, i saber que així seguia cada setmana a les revisions constants, em donava esperances i força per tirar endavant.
L'inici d’un final
Cada ecografia era un regal pel papi i per mi, però només fins a la setmana 17. Allò era l’inici d’un final. El mateix dia que descobríem que portàvem una nena sabíem que estava malalta.
Molt malalta. La por es va apoderar de nosaltres. Havíem lluitat fins l’ànima per tirar endavant però el destí va decidir que la nostra nena tingués un final que mai hauríem desitjat.
Esperàvem vida, ella era vida, mentre era dins meu li donava la meva vida. Durant setmanes vivia per ella i ella vivia per mi. Entre les dues ho fèiem tot, sense oblidar al papi. Una gran persona al nostre costat que ens ha ajudat des del primer dia.
El desafiant pronòstic ens era superior a nosaltres. Vam buscar una segona opinió, i una tercera. Però res canviava. Al contrari, cada setmana la nostra ESTEL estava més dèbil.
Vam poder gaudir d’ella fins a la setmana 22. Aquelles setmanes van ser un descontrol emocional, els tres vam passar moments d’alegria, tristesa, ràbia, pena, desconcert, angoixa, por,... tot era un garbuix dins nostre però l’ESTEL va aguantar fins a l’últim moment. Li vam fer un bonic homenatge portant-la als llocs més bonics que resumien la nostra història.
Ens vam poder acomiadar com necessitàvem. Els tres junts. Durant els últims set dies no ens vam separar ni un moment. Sabíem que el nostre final era imminent. Aviat posaríem la nostra tercera estrelleta al cel.
3 dies, 1 infern: IMPOTÈNCIA DAVANT LA SENTÈNCIA
El dia 24 d’abril entràvem a la consulta de ginecologia de l’Hospital Josep Trueta de Girona. Primera pregunta “miraculosa” de la doctora: “Com estàs?”
No sé què pretenia saber la doctora amb aquesta pregunta i jo no sabia què respondre. La doctora em demanava que com estava físicament o emocionalment o psicològicament?
La primera, bé. No em feia mal res.
La segona, indecisa.
La tercera, destrossada.
Però la meva resposta va ser simplement “anem fent”, vaig respondre per mi, per l’ESTEL i pel papi, que ell també forma part de tot plegat i sovint ningú pregunta per ell.
Així que la doctora podria interpretar qualsevol resposta que per ella fos vàlida.
Un bonic gest per part seva va ser demanar-nos si volíem fer-nos una ecografia. Òbviament vam dir que sí. Veure l’ESTEL era un regal per nosaltres cada dia que anàvem a fer una eco. Crec que ella tan petita i bufona sabia el que estava apunt de començar pocs minuts més tard així que en la eco ens va voler dir adéu amb la seva petitona mà.
Després de la eco, va començar l’amargor. La infermera auxiliar no deixava de mirar el rellotge, se li acaba el torn i tenia pressa per marxar. Tornava a mirar el rellotge una vegada més. Jo confusa, desconsolada i sobretot en contra de la meva voluntat vaig prendre la última decisió i
veia al damunt del taulell un got de plàstic amb aigua de l’aixeta i una pastilla allà al costat. Tot preparat.
Li vaig dir a la doctora que no volia fer-ho. Però els seus ulls, la seva mirada em deien que ho havia de fer. Ella no verbalitzava res però ho deia tot. El papi estava al meu costat. Mut i desconsolat per veure’m així. Tampoc deia res. La infermera només mirava el rellotge.
Li demanava a la doctora si tenia alternativa. Resposta contundent: No. Firma els papers. Quin moment aquell. Semblava que estava firmant la meva sentència de mort. Ara sí. Tot apunt i la infermera em va donar la pastilla. La vaig obrir amb les mans tremoloses, tant que al moment de prendre-me-la em va caure l’aigua per sobre. Pantalons molls. Gola tancada. Estómac regirat. La pastilla havia quedat a la mà. Segon intent, pastilla dins. Amb la cara plena de llàgrimes, el cor trencat i la pastilla començant a fer efecte, vam marxar a casa. Ja ho havíem fet, ja havia fet. Ja havia començat tot.
DESCONCERT. POR.
A un quart de vuit del matí vam ingressar a la planta de maternitat de l’Hospital Josep Trueta de Girona.
Un zelador ens va acompanyar a la nostra habitació, a la porta hi havia un bonic cartell amb unes papallones. Clarament la nostra ESTEL aviat volaria com aquelles papallones que li donaven la benvinguda.
La doctora va arribar una estona més tard i tornava a preguntar: com estàs?
Dedueixo que ja sabia la resposta però ja no podia fer-me enrere. Feia 48 hores havíem començat un procés, ara l’havíem de continuar i acabar. No hi havia res a negociar. Em va fer un tacte i em va posar via vaginal quatre pastilles. Començaven a fer efecte i mentrestant em posaven una via.
Una estona més tard arribava la psicòloga. Li vam explicar que teníem por. Que teníem sentiment de penediment. Va intentar fer-nos veure que això que fèiem era un acte d’amor, i que no havia de sentir aquell penediment. Ella, molt maca, em donava ànims i força. Semblava que de moment només sentia uns petits recargolaments a la meva panxa. L’úter es començava a contreure o potser era l’ESTEL que estava començant a patir-ne els efectes i m’estava avisant que no estava bé, que li feia mal. En silenci, en cada recargolament, jo li demanava perdó. Li deia que em sabia greu i que jo no volia que marxés d’aquella manera. La sentia cada hora, fins que al final la sentia cada minut i cada segon.
Cada tres hores venia una infermera i em dona via oral més pastilles. Cada tres hores, dues pastilles de cop. Començava a perdre el compte de les pastilles que portava: vuit? deu? dotze?
Cada vegada el dolor era més fort. Van arribar les 8 del vespre, la doctora em va fer un tacte, dilatació mínima però em semblava que ja no podia aguantar més aquest dolor que m’estava matant, a mi i a l’ESTEL, cada vegada més fort. El papi també estava patint. El meu dolor arribava al seu cor i aquest cada vegada es feia més petit. Li faltava l’aire. M’abraçava i l’abraçava. Tots dos teníem por. Ell no aguantava veure’m així.
El xoc entre l’ALEGRIA i la TRISTESA
Passades les dotze de la nit vam demanar l’epidural. Ens van baixar a la sala de dilatació. Semblava que ara amb l’anestèsia podríem descansar una estona, abraçats ens vam adormir tots “tres” al mateix llit. La nit era llarga. El papi i jo ens anàvem despertant, ens miràvem una estona, ploràvem, ens abraçàvem. Ens trobàvem els “tres” ben replegats al mateix llit. L’ESTEL però ja no es feia sentir. A primera hora del matí, cap allà les sis, pensàvem que ja l’havíem perdut. Portàvem gairebé vint-i-quatre hores de part des de que vam ingressar el divendres al matí.
A les vuit del matí encara amb poca dilatació, decideixen canviar el procediment i començar amb dilatadors mecànics. Al cap d’una estona tornaven a fer un nou tacte i ja havia dilatat dos dits. Així que tornàvem a començar amb les pastilles. Quatre pastilles vaginals de cop.
Dolor horrorós. L’epidural inexistent. Tant sols mitja hora més tard, necessitava empènyer. Sentia que m’ho feia tot a sobre. Em posava la mà dins la vagina, notava alguna cosa diferent. Creia que éra el caparró de l’ESTEL. Vam cridar a la infermera. Ella cridava a la doctora. Nou tacte i em confirmava que el cap de l’ESTEL estava molt a prop.
En pocs minuts sentia que el seu cap estava aquí, la sentia, la vaig tornar a tocar amb les meves mans a la vagina, faig varis espoderaments i en pocs minuts apareixia l’ESTEL enmig d’un bany de llàgrimes.
Pensant que ja no hi havia vida, no volia que ningú la toqués però només en agafar-la, ella va moure’s, els seus braços es movien amb delicadesa, les seves mans i la seva boqueta s’obrien i es tancaven, vaig fer un esglai: és viva! És viva!, vaig cridar. El papi plorava, jo plorava. La iaia plorava.
Me la vaig posar encara amb el cordó que ens unia, sobre meu. Ella es movia. Estava viva. Ens va fer el regal que li havíem demanat. Veure-la en vida, demanar-li perdó per haver-li fet això, sobretot dir-li que no patís, que podia marxar tranquil·la quan ella volgués, que estaríem bé. Vam demanar a tot l’equip mèdic que ens deixés sols, necessitàvem estar una estona amb l’ESTEL. Abans, però, sense jo adonar-me’n li van pinçar el cordó. A partir d’aquest moment el nostre lligam cada vegada era més feble.
Al cap d’uns minuts la doctora em va deixar tallar-li el cordó. Me la vaig acostar al pit. La vaig intentar escalfar amb les meves mans i les del papi.
L’ESTEL, fent els primers sospirs m’agafà el cabell. El seu instint era més fort i més viu del que ens pensàvem.
La vaig abrigar, parlar, escoltar, sentia al papi dient-li lo bonica que era; ell, enamorat de totes dues plorava. Dubtàvem del nostre plor. Era d’alegria per tenir-la entre nosaltres. Era de pena perquè veiem que l’ESTEL s’estava apagant.
Vam poder batejar-la i confirmar-la. L’ESTEL va respondre al mossèn Sebastià. L’ESTEL va respondre a l’aigua beneïda movent el seu cos però pocs minuts després, aproximadament cap a quarts d’11 del matí, feia els últims sospirs i el seu cor es va aturar. Ja no sentíem el seu batec. Ja no movia les mans. Ja no movia la seva boqueta. El seu cos es començava a refredar i per molt que el papi i jo miréssim d’escalfar-la ja no podíem fer res més per ella. Només abraçar-la i seguir-la estimant.
Més tard, una infermera va comprovar que ja no hi havia batec. L’ESTEL ara ja freda, començava a volar, lliure i abans de marxar per sempre li vam fer una bonica postal pel record: ESTEL SABATER SIMON, nascuda a les 8:45, pes 360gr i 30cm de talla.
Aquestes eren les empremtes dels seus peus i mans, les seves empremtes del seu pas per les nostres vides.
Al cap d’una estona ens van pujar a l’habitació, la de les papallones. Havien estat 25 hores molt dures. Molt intenses on l’ESTEL ens havia donat una lliçó de vida.
El després
Aquell garbuix es va convertir en un laberint d’emocions i sentiments que no sabíem gestionar. De fet encara no sabem gestionar i ens costa tocar de peus a terra. Esperàvem vida i vam rebre
la mort. Al cap de dos dies va començar una nova lluita. Vam estar dubtant, del que vivíem. Allò era la realitat? Allò ens podia estar passant a nosaltres? No enteníem res.
Ens va arribar, per accident, un informe.
L’ara
La nostra filla va néixer viva però ara l’Hospital Trueta de Girona ho nega. Un relat que l’hospital, resumeix com una expulsió d’un fetus sense vida. L’hospital no vol reconèixer el bocí de vida de l’Estel. Només demanem la dignitat com a pares, dignitat per l'Estel. Volem que a la funerària on està enterrada la nostra filla, pugui posar el seu nom i no feto de Maria, com està ara.
Perquè l’hospital no vol dir la veritat? No ho entenem, els hi expliquem que ho facin per dignitat d’uns pares, que ho han perdut tot, però la resposta és no.
Uns professionals o un hospital poden tenir tants pocs sentiments? Ningú és pare o mare? On és la dignitat, on és la societat de valors que tant ens ha costat construir?
L’hospital ens retreu que fem crítiques destructives, no s'equivoquin, nosaltres busquem la dignitat de la nostra filla, ho entenen?
Potser la dignitat humana no pot ser explicada amb paraules, però sabem els condicionants necessaris perquè aquesta no sigui atacada: respecte, tolerància, comprensió, paciència… Ningú no té dret a considerar indigna a una altra persona.
Per si això no fos prou dolorós, vam mostrar el nostre desig per obtenir la placenta. Però aquesta ha estat destrossada i esmicolada sense consentiment deixant-nos orfes de qualsevol possible ritual en honor a la nostra filla Estel.
Els rituals
Tres dies després del naixement de l’ESTEL vam poder començar un procés que havia somiat i que la situació no em va aconseguir treure. L’ESTEL, el papi i jo anàvem a ser donants de llet. I en honor a ella, a tota la seva vida, curta per a molts i llarga per a nosaltres. El que va començar sent un acte altruista i honorable s’ha convertit en tot un ritual de comiat.
“Molta màgia inesperada neix d'aquesta donació de llet. Les extraccions em mantenen activa, i em segueixo cuidant igual que ho hagués fet per a l’ESTEL, per a nadons que no conec, ni coneixeré mai. Els desitjo que siguin bones persones, que estimin la vida, el treball, l'esforç, una vida llarga, sana i feliç”. Olaya Rubio, #MovimientoRubén per un dol social, compartit, normalitzat, amb amor, empatia, respecte i lliure de judicis.
Rosita, avui ens has dit adéu. T’hem
acompanyat fins a trobar-te amb en Josep i ara ja descanseu junts molt a prop
de la nostra ESTEL, davant per davant, de fet, com estàveu a casa una davant de
l’altra.
T’hem pogut veure per última
vegada, sabíem que la teva pell seria freda, però t’hem volgut fer la mateixa última
carícia que li vam fer a la nostra petita. T’hem demanat que allà on us trobeu,
us estimeu molt i finalment, t’hem demanat que cuidis a l’ESTEL, que
li facis l’abraçada que no li podrem fer.
Tot ha sigut molt ràpid però la
teva cara era bonica, denotava tranquil·litat i sabem que no has patit.
Dir-te l’últim adéu no ha sigut
fàcil perquè només fa 60 dies, eres tu la que ens donaves el consol a nosaltres.
Era el dia de Santa ESTEL, mentre érem a l’ermita, ens vas agafar la mà i ens
vas dir: “sou joves i heu de ser valents, el que us ha passat és molt fort”. Amb la
teva experiència viscuda ens explicaves que la vida és dura, i que el que ens
havia passat era el pitjor que li pot passar a uns pares. Quanta raó tenies
Rosita!
Avui també hem coincidit amb gent
que ens va acompanyar a l’últim adéu de l’ESTEL. Molts no ens han dit res. Entenen
que has marxat perquè en el fons, és llei de vida, però ens miren sabent que la vida ens ha jugat males passades.
Avui les portes del cel se t’han
obert, perquè descansis en pau com ho fa la nostra filla.
Lunes 8 de julio, hoy quiero daros las gracias por compartir mis publicaciones y permitirme llegar tan lejos. Hoy, vuelvo a pedíroslo porque la lucha solo acaba de empezar y sé que necesitamos vuestra ayuda y por eso os damos las mil gracias. #lluismariaestel ✭ ¿LA MEDICINA ENTIENDE DE DIGNIDAD? Hoy es el día que han destrozado lo que nos quedaba entre nuestra hija y nosotros, lo que nos unía. Hoy parece ser que el Hospital Josep Trueta, después de hacer una llamada en las redes sociales, han aceptado un hilo de diálogo. Sabemos que luchar contra un gigante es difícil, sobre todo cuando este gigante es orgulloso, terco e incluso llego a pensar que tiene un punto de malvado. Nunca pensé que llegaría a decir esto de un hospital, pero ciertamente, aquella gente que a menudo salva vidas, a veces también mata pero te hace sentir culpable a ti mismo. Increíble, ¿verdad? Pues cierto.
Hoy, más que nunca nos sentimos fuertes para explicar una pequeña parte de nuestro relato de parto, los motivos por los que nuestra hija nació y, posteriormente murió. Mi hija estaba muy enferma, su vida estaba, bajo una condena. Estuvimos 5 semanas hablándole más, que los 5 meses anteriores, le hicimos un homenaje (https://youtu.be/bjrRMDjnns4), nos despedimos de ella de manera sana porque ella confiaba en nosotros y nosotros confiábamos en ella.
Durante aquellas tormentosas semanas mucha de la gente que estaba a nuestro lado no entendió nada de lo que estábamos haciendo. Parece ser que nosotros estábamos recibiendo la muerte con los brazos abiertos de manera dulce y agradable, pero para el resto de mundo sólo estábamos alargando una agonía.
Aquellas semanas tuvimos que decidir ante una ley que no entendía de sentimientos, ante unas personas que nunca se pusieron a nuestra piel y que sólo les interesaba que firmáramos un papel. Ahora los llamo "perfectos candidatos a comerciales" y después de rechazar un feticidio (la inyección de digoxina o cloruro de potasio) optamos por una inducción al parto (mifepristona combinada con misoprostol).
Recordamos que un día de abril ya publicamos en las redes sociales un solo deseo: "por favor ESTEL nace en vida, el papi y yo tenemos un mensaje para darte, pero te pedimos sólo que nos hagas este regalo, ven, saludanos, escúchanos y luego ya te dejaremos ir ".
Ella, con sólo 22 semanas, nos escuchó y así es como llegó al mundo. Aquel es y será el regalo de nuestra vida y nada ni nadie lo podrá superar. En aquella mañana recibimos la vida pero, al cabo de un rato recibimos la muerte, una muerte sana.
Una muerte que queríamos honrar con el árbol de la vida que la ESTEL nos dejó, un árbol de la vida que el Hospital Josep Trueta me arrancó del vientre, sin previo aviso.
Una muerte que se convirtió en un demonio al cabo de 48 horas. El Hospital Josep Trueta de Girona emitió un informe que decía que el deseo de ESTEL no había sido concedido. Un informe firmado por una persona ajena al proceso de parto, donde decía que yo “había expulsado a un feto sin vida".
Como os podéis imaginar, no somos padres de un "feto sin vida". Somos padres del cielo, porque nuestra hija nació con un pedacito de vida, porque nuestra hija vino al mundo y ahora descansa en medio las estrellas y brilla cada noche con más fuerza.
Hoy hemos descubierto que parece ser que somos unos más, somos un número de expediente más. Esto nos hace pensar que en la facultad de medicina sólo les enseñan a actuar como máquinas, recetar medicamentos y hacer pruebas, pero ¿os habéis parado a pensar si en la facultad de medicina les enseñan ética? ¿O la ética se llevará en el corazón y no hay enseñanza que valga?
Posiblemente el día que a una doctora o un doctor le digan que su hija está muerta, entenderá que las personas somos más que simples números, que las personas tenemos sentimientos y que por encima de todo las personas somos humanos, de carne y hueso, con corazón y sentimientos y que la verdad está por encima de un protocolo que no entiende de múltiples circunstancias que a veces, de manera imprevisible, suceden.
Hoy, seguimos pidiendo que se reconozcan los echos, que nuestra hija nació con vida, que se reconozca un echo que vivimos en primera persona y que fue el regalo de nuestra hija para nosotros.
A la noneta nona, noneta nona, i que la son vingui. Aquesta nena té soneta, beneïda sigui, beneïda sigui.
Font d'aigua neta corres clara i sonora, un ocell de la selva que canta i plora calla mentre el bressol, lleuger, s'engronxa, a la noneta nona, i t'acarona.
A la noneta nona, noneta nona, i que la son vingui. Aquesta nena té soneta, beneïda sigui, beneïda sigui.
Ram de roses ben fresques i de poncelles, quins són ara els teus somnis, petita estrella?
Digue'm què estàs somiant amb un somriure,
els animalons canten i les aus piulen.
A la noneta nona, noneta nona, i que la son vingui. Aquesta nena té soneta, beneïda sigui, beneïda sigui
