dilluns, 24 d’agost de 2020

TESTIMONIS

Durant les darreres setmanes no havia fet cap entrada al blog però és que la Petita Estel va creixent cada dia més i poc a poc va coneixent més i més els protagonistes de la classe de les estrelles.

Avui us volem presentar a la Mérida, text escrit per Mireia Bravo, la seva mare:

Hoy os presento a Mérida. Nació el pasado 10 de agosto de 28 semanas de gestación.
Rompí bolsa de 27 y queríamos aguantar hasta mínimo las 32 semanas
Pero el viernes 9 hacía mucho calor y mamá empezó a encontrarse mal, no le entraba la comida, tenia mucho malestar, y cuando vinieron los monitores casi a las 21 su hermanita mayor disfruto mucho viendo como había subidas, que mamá notaba bastante. Y ella se emocionaba mucho viendo y oyendo a la hermanita.
Al poco de irse a casa. Mamá empezó a encontrarse peor y avisó, aún que no sabia si estaba o no de parto. Avisó hasta dos veces pero dijeron que todo estaba correcto y no pasaba nada. A las 2 y poco de la madrugada el dolor la despertaba y empezó a anotar en una libreta duración del dolor a que horas y grados. Y al avisar la bajaron ya... ¡sorpresa! Estaba de parto.
Creíamos que lo iban a poder parar como nos dijeron. Pero Mérida tenia mucha prisa, había notado a su hermanita emocionarse y quería conocerla.. así que estaba ya con el pie fuera intentando salir de todas formas.
Vaya susto se llevo la ginecóloga cuando le toco el piececito. Ese piececito que tanto nos gustaba.
Un parto muy rápido muy complicado de nalgas, sin anestesia ni nada. Y con un susto tremendo. Al nacer estaba en parada y mamá no paraba de preguntar por ella. Estaba sola en esa sala de partos y sin poder ver a su bebé.
Al final de repente se oyó el sonido del latido y fue un momento de paz.
Sin poder verla, ni darle un beso ni nada se la llevaron a la UCIN y mientras cosían a mamá y la dejaban lista.
Después de esperar pudo entrar papá que vino desde Barcelona pero no le habían dejado pasar. Y no sabíamos nada.. ya eran más de las 4 y solo sabíamos eso.. Casi a las 9 pudimos conocerla.
Una niña preciosa, súper movida, con muchísimo pelo (su hermanita fue una pelona) y no paraba. Intubada rodeada de cables y tubos. Pero tan bonita, tan viva... tan bien... Nos esperaban días de lucha... Pasamos los 3 primeros días, la respiración estaba muy bien empezó a mejorar mucho, comía muy bien y solo necesitaba el 18% de oxigeno. Toda una guerrera. Pero a veces las prisas no son buenas, y la trasladaron muy deprisa. A
l día siguiente, justo el día que le dieron el alta a mama a los 5 días... no estaba bien. Estaba quejicosa, empezó a respirar peor... le subió a 33% el oxigeno.. nos fuimos muy apenados del hospital. Mamá sabia que algo pasaba. Pero ... no podía hacer nada más.

Llegamos a casa a las 19 y pico. Probamos el sacaleches nuevo.
Cenamos y recogimos a la hermanita mayor... a las 24 horas y algo fuimos a llevar las tomas de leche para poderla ver. Y mama se fue muy mal del hospital Mérida estaba fría, no la veía bien y estaba muy preocupada pero solo pudo estar 5 mins allí y no podía hacer más.
Al llegar a casa se pusieron a rellenar los papeles para al día siguiente ir a haciendo al registro etc.. un montón de papeles... A las 3:05 recibió una llamada... del hospital si podíamos ir. No dijeron más. Pero oía los sonidos de las máquinas.. y no eran buenos.. con un ataque de ansiedad dejamos a la hermanita mayor con la abuela y fuimos... al entrar nos llevaron a una sala con sofás. En ese momento.. se me paro la vida.. ya sabía que me iban a decir.
De lo demás todo es muy confuso. Nos "dejaron" despedirnos de Mérida en la habitación de neonatos: dos sillas, nos colocaron a Mérida en brazos, rodeados de mas de 5 incubadoras con sus bebes dentro, con sus vitales y sus ruiditos. Y nosotros ahí sentados despidiéndonos fríamente de nuestra hija. De repentr el agujero del ductus se hizo grande. Cuando casibewtaba cerrado. Esa despedida es una de la principales razones por las que llegue a este proyecto.
No era yo... no hice fotos. Fue el único momento que la vimos en su belleza natural: sin cables ni tubo ni nada; preciosa.. y no la recuerdo... y no tengo recuerdo ni fotos.. no fue tampoco un momento intimo, ni agradable. Y por eso creo que este proyecto es tan importante. Por que las despedidas intimas, cuidadas son muy necesarias para empezar bien el duelo.
Y para poder recordar a nuestros bebes. Esta es nuestra historia. Mérida solo vivió 6 días. Yo morí el mismo día que murió ella, pero resurgí y aprendí tanto en esos 6 días. Que me convertí en lo que soy ahora. Y gracias a ella he aprendido a valorar el tiempo, lo que es importante.

Y lo que vale la pena.
Te quiero pequeña.
Siempre seremos M4
Tu hermanita te recuerda mucho y habla mucho de ti a amigos familiares a todos y gracias a ti ahora esperamos a Iris tu hermana pequeña que viene en camino y será nuestra tercera hija.
Gracias por haber luchado tanto, por conocernos, por darnos cariño y por regalarnos estas horas de piel con piel tan increíbles.

Petons al cel Mérida💜

dimarts, 19 de maig de 2020

L' Estel em va ajudar. Ara tu també pots!

Avui es celebra el dia mundial de la donació de llet materna i justament ja fa un any, aproximadament, que vaig fer el primer post sobre la meva donació de llet materna. 
Podeu llegir-ne el post aquí.

Al llarg d'aquest any he pogut conèixer a un grup de mares meravelloses. Algunes van tenir els seus fills i mentre els alletaven, s'extreien una presa extra per alletar-ne d'altres, però també vaig conèixer a unes altres mares amb les que em vaig unir: les donants amb estrella.

Les "donants amb estrella" és un grup de mares que malgrat no poder alletar als nostres propis fills i filles vam decidir extreure'ns tota la llet i donar-la íntegrament al Banc de llet materna. 
En el meu cas, va ser una experiència molt bonica i que tornaria a fer amb els ulls tancats. Hi ha moltíssims nadons a les UCINs que necessiten aquest OR BLANC per a poder tirar endavant durant els primers dies de vida.

Arreu del món hi ha boniques iniciatives, com ara aquesta que us vull compartir:





Tant si ets mare lactant, com si estàs a punt de tenir un bebé, recorda tots aquests nadons que dia rere dia lluiten per tirar endavant i la necessitat de rebre aquesta llet, aquest or, que els salvarà la vida.

Molts ànims, la lactància no és fàcil, ho sabem, però si jo i totes les donants amb estrella hem pogut ajudar a tots aquests nadons, tu també pots...


divendres, 1 de maig de 2020

AVUI FA UN ANY,... L'ESCOLA DEL CEL, la CLASSE DE LES ESTRELLES

Com a tot nen i nena... li arriba el primer dia d'escola... 

1 de maig del 2019, quin dia va ser aquell... el primer dia sense tu a la terra i el primer dia a "La classe de les ESTRELLES". Permeteu-nos agafar el nom de la classe a l'Anabel i al Jordi. Dos dels papis de la mateixa classe. Ells tenen un preciós blog de cartes al seu fill, el Cavaller Guillem.


Però us volem explicar què ha passat al llarg d'aquest any 
en aquesta bonica classe i escola.

L'entrada a l'escola és molt gran. Té una gran porta de ferro de dos batents... a banda i banda hi ha dos jardins amb flors de tota mena, tulipes, lavandes, lliris,... i ara en plena primavera passejar per aquests jardins és prendre un gran bany d'olors. 

Al centre hi ha un gran passadís i a uns metres et vas trobant varis passadissos, a la dreta i esquerra, més petits. No n'hi ha gaires, però cadascun està super decorat. Si un passadís és bonic, l'altre encara més. 


N'hi ha un que té una llum especial
És el passadís on hi ha "La classe de les ESTRELLES". 

Doncs, aquesta és la classe on l'ESTEL ha fet el seu primer any.
Ha conegut a un munt de nens i nenes. Alguns són més petitons i d'altres més grans però tots igual de valents.
Durant aquest any el papi i la mami hem pogut conèixer alguns dels seus mestres. Uns cracks... i com els passadissos... si un és bonic, l'altre encara ho és més... també podem dir el mateix d'aquests mestres. Fixeu-vos en quin gran equip que tenim:


La mestra de música: la Cristina Bota, mama de diverses estrelletes. Després d'una lluita incansable per aconseguir el seu desig: ser mare a la terra on finalment ho ha aconseguit gràcies a la Míriam.


El dia 1 de maig del 2019 ens va regalar aquesta bonica cançó feta amb molt d'amor: Cançó de Bres per a la Princesa Estel per a una bona entrada a aquesta nova etapa de la vida.




ൽ La mestra de plàstica: la Mireia Bravo, mama de Mérida. Una mama amb un gran cor, plena de coratge i energia, amb moltes ganes sempre de donar-te un cop de mà amb el que necessitis. 


El passat 6 d'abril del 2019 ens va regalar el logo per el projecte de la Petita Estel.




📐 La mestra de tecnologia: la Laura, mama de'n Nil. Una mama increíble, una mama de 30 hores lluitant entre la vida i la mort. Per això, a vegades és una mica indecisa però té unes idees que fan miracles; només cal unir forces i l'explosió d'idees sorgeix d'immediat!


El passat 28 d'abril ens va escriure un missatge amb aquestes idees brillants i amb moltes ganes de fer créixer el seu projecte unint-se amb el de la Petita Estel (aviat presentem novetats, oi Nil?)




📑 La mestra de llengua: l'Anabel, mama del Cavaller Guillem. Una gran artista de la literatura (juntament amb en Jordi). Autors del blog: Cartas a Guillem. 


Entre ells dos escriuen unes cartes molt boniques. Sempre acompanyades de precioses imatges i cançons que et remouen per dins; però porten un missatge preciós.



🌠🌂 La mestra de meteorologia: la Núria, mama d'Estrelleta i de Tro. Una mama que després d'una lluita personal ha sigut capaç de moure mig món per aconseguir el que ella volia. 


L'Estrelleta feia uns mesos que era a la classe de les estrelles; però molt poquets dies abans del naixement de l'Estel, en Tro també hi entrava. A la terra vivien molt aprop però no es coneixien... el destí va fer que es coneixessin aquell dia en aquesta classe. 
I ara cada vegada que s'acosta una tempesa en Tro es fa notar. 
Quina lliçó de vida ens has donat Núria. Gràcies.

✂ La modista: la Cristina, mama de varies estrelletes. Una mama amb una capacitat d'imaginació brutal per a que tots els nostres fills i filles vagin superelegants cada dia.


Ella va ser la cosidora encarregada de fer el primer amanyac de l'Estel: color fucsia, amb una estrella gegant lila i petites estrelles morades i un gorret, fet a mida pel caparronet de l'Estel. També va fer l'amanyac que porta cada dia a la classe: gris amb una gran estrella també lila amb estrelletes morades i sense oblidar el gorret de conjunt.
Que preciosa estava aquell dia... que preciosa fa l'Estel cada dia. 



I el més important de tot, amb la Cristina hem après a cosir. 
Gràcies a ella he pogut engegar el Projecte de Petita Estel.



🚗 El transportista: en Jordi, un taxista que es coneix els carrers de Barcelona "de pe a pa". 


Un papi que, malgrat la seva complicada història personal, cada dia surt a treballar acompanyat del seu cavaller: el Cavaller Guillem.



🌿🌼🌾 Fins i tot tenim mestres d'art Floral: la Montse de Tordera, i de Palafrugell la tia Roser i la tia Rafi.

La Montse ens va fer una mini corona, amb roses blanques simbolitzant la puresa i la innocència per a l'ESTEL.


La tia Roser i la tia Rafi, ens van regalar un bonic ram en forma d'estrella, també amb roses. Aquestes eren fúcsia, simbolitzant la tendresa.



A la sortida de l'escola però aquell dia el papi i la mami, vam voler dir ben fort: 
VOLA!



Hem començat l'entrada amb una cançó i l'acabem amb una altra: 

la que vam llegir just abans de 
deixar-te marxar Petita Estel:


VOLA LLIURE! 
i estigues tranquil·la, nosaltres estarem bé.







dilluns, 27 d’abril de 2020

365 dies

Feliç aniversari petita nostra,
feliç aniversari PETITA ESTEL. 
(Avui fa un any... 
el cel va començar a brillar amb més força) 

Com t'imagines una festa d'aniversari? doncs és d'esperar que tota celebració d'aniversari ha de tenir: una postal d'invitació, una música, un pastís, algun parlament (poesia), alguns regals  i sobretot la companyia dels avis, dels tius i ties, cosins, amics i altres coneguts... oi?

Doncs avui 27 d'abril del 2020 celebrem el teu primer aniversari i hem intentat no deixar-nos res, encara que tot això en el (teu) nostre primer aniversari serà molt diferent. 

Ho estem celebrant el teu papi i la teva mami, sense oblidar al teu germanet Gil que arribarà d'aquí poques setmanes. Sols, els tres, sense tu aquí al nostre costat; però amb tu al nostre cor.

Et tenim música d'aniversari, no és una qualsevol, sinó que en tenim una de ben especial que em va compartir fa unes setmanes la Olaya Rubio, una mama espectacular que durant els darrers mesos hem compartit molts moments gràcies al seu nadó estrella Rubén.
Aquí tenim el  video amb la cançó i la seva lletra en català a sota:

May the road rise to meet you


Que la carretera s’aixequi per trobar-nos
Que el vent estigui al teu darrere
Que el sol brilli al teu rostre
Que la pluja caigui suaument sobre els camps
I fins que ens retrobem

Que et mantinguin segura
En els suaus braços amorosos de Déu

Per a tot, hi ha una temporada
Un moment de trobada
Un moment per acomiadar-se

En totes les coses
Déu és a prop
Guiant sempre el teu camí

Un temps per estimar
Un temps per deixar-ho estar

No podia faltar un pastís de la pastisseria Sant Jordi. Bé. No és ben bé un pastís sinó un bracet de torró com a mi m'agrada. El que no ha faltat és l'espelma número 1. La bufarem per tu, Petita Estel.



Tampoc pot faltar una poesia que va escriure fa uns anys la Júlia Costa Rodríguez que s'anomena 365 dies:

365 dies

Sempre he buscat un raconet
Per dedicar-te la més preciosa de les paraules.
Avui fa 365 dies et dedicava
Quatre versos fets a última hora, com sempre.

He tingut por que les coses
Se m’escapessin de les mans
I no ha estat fàcil, ho reconec
He empassat saliva més d’una vegada

Potser més de 365.

He plorat de ràbia perquè ja et vaig dir
Que eres un egoista, per haver marxat així
Sense donar-me la oportunitat d’acomiadar-me.
Avui fa 365 dies escrivia les paraules més dures

Les paraules més difícils
El poema que més he repetit
Però saps, no supera les 365 vegades.

He passat 365 dies sense sentir-te la veu
Sense poder-te dir moltes coses.
Avui fa 365 dies que no et tinc al meu costat
Però el teu nom es repeteix 365 vegades

Al meu cap, al meu cor. 

I finalment els regals
- el primer que ens ha arribat és fet de la mà de la Maribel de Borbolettas. Va arribar fa uns dies. La Maribel va descobrir la teva (nostra) història i no va voler perdre's participar en un dia tant especial fent-nos aquest preciós detall: unes "merceditas" de color rosa, de conjunt amb el teu amanyac, que ens va fer amb molt d'amor la Cristina.




La Maribel també ens va fer unes converse pel teu germanet Gil, així que ara a casa no només hi haurà tres parells de sabatetes, sinó 4, perquè tu també hi ets, Petita Estel.




- el segon regal és la donació a diversos hospitals dels 365 amanyacs i gorrets que el papi i la mami, amb l'ajuda de varies costureres, estem fent per a nadons estrella com tu. Amb aquest regal, vull agraïr a totes les persones que ens estan ajudant de manera totalment desinteressada a confeccionar-los: Ari, Cris, Raquel, Alexandra, Laura, Anabel,... 


Sou molt grans noies






i el papi i la mami...




- el tercer regal va d'acompanyament al segon. Cada amanyac portarà una postal. No és una postal qualsevol, sinó que aquesta també anirà per a tots els pares i mares que s'han d'acomiadar dels seus fills i filles. 
Amb aquesta postal demanem la col·laboració de tot l'equip sanitari que acompanyarà a aquestes famílies en aquests moments tant durs. Hi ha uns espais per a estampar-hi les manetes i peuets dels nadons. També un espai per escriure-hi el nom del fill o filla, la data i l'hora de naixement, el pes i la talla. A un lateral, també hi ha un espai per a posar-hi la pulsera o la pinça del cordó. És una postal per al record.
Aquestes postals estan fetes totalment a mà, amb molt d'amor. Desitgem que us agradin.



- i finalment arriba el quart regal fet per les mans de la Masha Pimàs, Gràcies per la paciència que vas tenir perquè realment van ser centenars de missatges detallant línies amunt i avall. 
És un retrat a mida real, impressionant. 
No hi ha paraules, així era la nostra Petita Estel:


T'estimem Petita Estel, feliç primer aniversari.



AVUI FA UN ANY... EL CEL VA COMENÇAR A BRILLAR AMB MÉS FORÇA

27 d'abril del 2019
El xoc entre l’ALEGRIA i la TRISTESA

Passades les dotze de la nit vam demanar l’epidural. Ens van baixar a la sala de dilatació. Semblava que ara amb l’anestèsia podríem descansar una estona, abraçats ens vam adormir tots “tres” al mateix llit. La nit era llarga. El papi i jo ens anàvem despertant, ens miràvem una estona, ploràvem, ens abraçàvem. Ens trobàvem els “tres” ben replegats al mateix llit. L’ESTEL però ja no es feia sentir. A primera hora del matí, cap allà les sis, pensàvem que ja l’havíem perdut. Portàvem gairebé vint-i-quatre hores de part des de que vam ingressar el divendres al matí.

A les vuit del matí encara amb poca dilatació, decideixen canviar el procediment i començar amb dilatadors mecànics. Al cap d’una estona tornaven a fer un nou tacte i ja havia dilatat dos dits. Així que tornàvem a començar amb les pastilles. Quatre pastilles vaginals de cop.
Dolor horrorós. L’epidural inexistent. Tant sols mitja hora més tard, necessitava empènyer. Sentia que m’ho feia tot a sobre. Em posava la mà dins la vagina, notava alguna cosa diferent. Creia que éra el caparró de l’ESTEL. Vam cridar a la infermera. Ella cridava a la doctora. Nou tacte i em confirmava que el cap de l’ESTEL estava molt a prop.
En pocs minuts sentia que el seu cap estava aquí, la sentia, la vaig tornar a tocar amb les meves mans a la vagina, faig varis espoderaments i en pocs minuts apareixia l’ESTEL enmig d’un bany de llàgrimes.


Pensant que ja no hi havia vida, no volia que ningú la toqués però només en agafar-la, ella va moure’s, els seus braços es movien amb delicadesa, les seves mans i la seva boqueta s’obrien i es tancaven, vaig fer un esglai: és viva! És viva!, vaig cridar. El papi plorava, jo plorava. La iaia plorava.

Me la vaig posar encara amb el cordó que ens unia, sobre meu. Ella es movia. Estava viva. Ens va fer el regal que li havíem demanat. Veure-la en vida, demanar-li perdó per haver-li fet això, sobretot dir-li que no patís, que podia marxar tranquil·la quan ella volgués, que estaríem bé. Vam demanar a tot l’equip mèdic que ens deixés sols, necessitàvem estar una estona amb l’ESTEL. Abans, però, sense jo adonar-me’n li van pinçar el cordó. A partir d’aquest moment el nostre lligam cada vegada era més feble. 


Al cap d’uns minuts la doctora em va deixar tallar-li el cordó. Me la vaig acostar al pit. La vaig intentar escalfar amb les meves mans i les del papi.

L’ESTEL, fent els primers sospirs m’agafà el cabell. El seu instint era més fort i més viu del que ens pensàvem.

La vaig abrigar, parlar, escoltar, sentia al papi dient-li lo bonica que era; ell, enamorat de totes dues plorava. Dubtàvem del nostre plor. Era d’alegria per tenir-la entre nosaltres. Era de pena perquè veiem que l’ESTEL s’estava apagant.


Vam poder batejar-la i confirmar-la. L’ESTEL va respondre al mossèn Sebastià. L’ESTEL va respondre a l’aigua beneïda movent el seu cos però pocs minuts després, aproximadament cap a quarts d’11 del matí, feia els últims sospirs i el seu cor es va aturar. Ja no sentíem el seu batec. Ja no movia les mans. Ja no movia la seva boqueta. El seu cos es començava a refredar i per molt que el papi i jo miréssim d’escalfar-la ja no podíem fer res més per ella. Només abraçar-la i seguir-la estimant.

Més tard, una infermera va comprovar que ja no hi havia batec. L’ESTEL ara ja freda, començava a volar, lliure i abans de marxar per sempre li vam fer una bonica postal pel record: ESTEL SABATER SIMON, nascuda a les 8:45, pes 360gr i 30cm de talla. 


Aquestes eren les empremtes dels seus peus i mans, les seves empremtes del seu pas per les nostres vides.

Al cap d’una estona ens van pujar a l’habitació, la de les papallones. Havien estat 25 hores molt dures. Molt intenses on l’ESTEL ens havia donat una lliçó de vida.

diumenge, 26 d’abril de 2020

AVUI FA UN ANY... COMENÇAVA UN LLARG PERIPLE

- No vull marxar... 

- Ho sabem Petita Estel...


DESCONCERT. POR.
A un quart de vuit del matí vam ingressar a la planta de maternitat de l’Hospital Josep Trueta de Girona.
Un zelador ens va acompanyar a la nostra habitació, a la porta hi havia un bonic cartell amb unes papallones. Clarament la nostra ESTEL aviat volaria com aquelles papallones que li donaven la benvinguda.


La doctora va arribar una estona més tard i tornava a preguntar: com estàs?
Dedueixo que ja sabia la resposta però ja no podia fer-me enrere. Feia 48 hores havíem començat un procés, ara l’havíem de continuar i acabar. No hi havia res a negociar. Em va fer un tacte i em va posar via vaginal quatre pastilles. Començaven a fer efecte i mentrestant em posaven una via.

Una estona més tard arribava la psicòloga. Li vam explicar que teníem por. Que teníem sentiment de penediment. Va intentar fer-nos veure que això que fèiem era un acte d’amor, i que no havia de sentir aquell penediment. Ella, molt maca, em donava ànims i força. Semblava que de moment només sentia uns petits recargolaments a la meva panxa. L’úter es començava a contreure o potser era l’ESTEL que estava començant a patir-ne els efectes i m’estava avisant que no estava bé, que li feia mal. En silenci, en cada recargolament, jo li demanava perdó. Li deia que em sabia greu i que jo no volia que marxés d’aquella manera. La sentia cada hora, fins que al final la sentia cada minut i cada segon.

Cada tres hores venia una infermera i em donava via oral més pastilles. Cada tres hores, dues pastilles de cop. Començava a perdre el compte de les pastilles que portava: vuit? deu? dotze?

Cada vegada el dolor era més fort. Van arribar les 8 del vespre, la doctora em va fer un tacte, dilatació mínima però em semblava que ja no podia aguantar més aquest dolor que m’estava matant, a mi i a l’ESTEL, cada vegada més fort. El papi també estava patint. El meu dolor arribava al seu cor i aquest cada vegada es feia més petit. Li faltava l’aire. M’abraçava i l’abraçava. Tots dos teníem por. Ell no aguantava veure’m així.




En aquell moment no sabíem què pensava l'ESTEL però en aquella habitació tots l'esperàvem encara que ella no volgués marxar del meu ventre. Jo ho sabia, el papi ho sabia. Els avis que eren allà també ho sabien. La Núria, la nostra amiga i fotògrafa ho sabia. 

Tots teníem una espina clavada...

Només cal un segon perquè una espina es clavi a la pell; és cert, fa mal treure-la...
Tu ets com aquesta espina clavada; de vegades et claves més i més.
Hi ha dies que ens fem mal i plorem.
Mentre nosaltres més et desitgem, més ens agrada el dolor que ens estàs causant.
Fa mal la punta afilada en el nostre cor; però ets bella.
Bella espina sagnant de la nostra sang.
Voldríem treure't però no podem.
Doncs ets una espina tant clavada i n’estem tant enamorats...
Ets un àngel que el nostre déu ens ha manat.

Anònim.

divendres, 24 d’abril de 2020

AVUI FA UN ANY... PERDONA'NS PETITA ESTEL...

El dia 24 d’abril 2019 entràvem a la consulta de ginecologia de l’Hospital Josep Trueta de Girona. Primera pregunta “miraculosa” de la doctora: “Com estàs?”

No sé què pretenia saber la doctora amb aquesta pregunta i jo no sabia què respondre. La doctora em demanava que com estava físicament o emocionalment o psicològicament?

La primera, bé. No em feia mal res.
La segona, indecisa.
La tercera, destrossada.

Però la meva resposta va ser simplement “anem fent”, vaig respondre per mi, per l’ESTEL i pel papi, que ell també forma part de tot plegat i sovint ningú pregunta per ell.
Així que la doctora podria interpretar qualsevol resposta que per ella fos vàlida.

Un bonic gest per part seva va ser demanar-nos si volíem fer-nos una ecografia. Òbviament vam dir que sí. Veure l’ESTEL era un regal per nosaltres cada dia que anàvem a fer una eco. Crec que ella tan petita i bufona sabia el que estava apunt de començar pocs minuts més tard així que en la eco ens va voler dir adéu amb la seva petitona mà.




Després de la eco, va començar l’amargor. La infermera auxiliar no deixava de mirar el rellotge, se li acaba el torn i tenia pressa per marxar. Tornava a mirar el rellotge una vegada més. Jo confusa, desconsolada i sobretot en contra de la meva voluntat vaig prendre la última decisió i veia al damunt del taulell un got de plàstic amb aigua de l’aixeta i una pastilla allà al costat. Tot preparat.

Li vaig dir a la doctora que NO volia fer-ho. Però els seus ulls, la seva mirada em deien que ho havia de fer. Ella no verbalitzava res però ho deia tot. El papi estava al meu costat. Mut i desconsolat per veure’m així. Tampoc deia res. La infermera només mirava el rellotge.



Li demanava a la doctora si tenia alternativa. Resposta contundent: NO. Firma els papers. Quin moment aquell. Semblava que estava firmant la meva sentència de mort. Ara sí. Tot apunt i la infermera em va donar la pastilla. La vaig obrir amb les mans tremoloses, tant que al moment de prendre-me-la em va caure l’aigua per sobre. Pantalons molls. Gola tancada. Estómac regirat. La pastilla havia quedat a la mà. Segon intent, pastilla dins. Amb la cara plena de llàgrimes, el cor trencat i la pastilla començant a fer efecte, vam marxar a casa. Ja ho havíem fet, ja havia fet. Ja havia començat tot.

Avui, 24 d'abril del 2020 un any més tard. Em sento igual, destrossada potser, és el confinament, potser el dia i l'hora però em sento igual... amb un sentiment d'enyorança afegit.
Amb tot això volem agrair a Stikets que avui han tingut el detall més gran que ens poguem imaginar. Ens han fet arribar "en enviament express" (ja que durant el confinament érem conscients que no ens ho enviarien) un lot d'etiquetes per al projecte de la Petita Estel. 
Enmig de tanta llàgrima, foscor, tristesa, ràbia...  ha aparegut l'ESTEL amb un petit detallet al costat simbolitzant a en Gil... 




Gràcies Mireia per aquest logo tant bonic que ens vas regalar...

dijous, 23 d’abril de 2020

És Sant Jordi, expliquem un conte?

Avui, dia de Sant Jordi toca parlar d'un conte molt i molt bonic que m'ha arribat a través d'un grup de mares i futures mares d'arreu de l'estat espanyol i que totes estem embarassades, grup gestionat per Marta Vázquez (gracias). 

Si és que hi ha algo positiu del  Covid-19,  és que ha fet que es formin grups on-line molt heterogenis i alhora molt rics de coneixement i experiències. Com que l'internet no té fronteres es formen milers de grups tant grans que sovint no coneixes ni a la meitat dels participants; per tant, allò que t'arriba, ho fa de manera molt innocent, però... alguna connexió amb tu mateix sempre hi ha... ecolteu:



Ha sigut inevitable recordar a la germaneta bessona de l'Estel que tantes vegades oblidem de manera inconscient. Com ja vam parlar a l'entrada del dia 13 de juliol del 2019 l'ESTEL era una de les dues nenes que portàvem al món i que no va poder viure gaires setmanes.

En aquell moment vam sentir que a vegades hi ha un dels bessons que "ha de morir per salvar" al seu germà o germana. És molt dur escoltar i dir aquestes paraules però així és.

Ara pensem que l'ESTEL també està fent aquesta missió. Perquè amb la creació del seu projecte, sentim que ella no ha mort, sinó que està ben present a per tot arreu i va fent el seu propi viatge de la vida. Ara mateix està ajudant al seu germanet que en poques setmanes arribarà al món, en Gil.

A més a més l'ESTEL també ajuda a altres mares a través d'aquest blog amb la creació de records. Si ho recordeu, altres vegades us he parlat de la mama del Rubén, la Olaya Rubio. Una mare del cel, una dona lluitadora i incansable que també manté viu el llegat del seu fill a través del "Movimiento Ruben". Aquest matí m'ha enviat aquesta foto. 



Al peu de foto la @Lidiafm_08 explica que ha decidit fer sabons d'una llet molt especial.

Aquesta recepta és una adaptació del que vam fer el dia 10 d'agost del 2019: sabons amb la llet materna de l'ESTEL; però la Lídia ho ha adaptat fent servir llet de fórmula afegint la colònia del seu fill Luis.  

Ens ha sapigut molt de greu el que ens explica la Lídia. Ella malauradament no va rebre tota la informació correcta al moment d'acomiadar-se del seu fill i es va prendre la cabergolina per tallar la pujada de la llet. 

Ara, com moltes mares que també han patit aquesta desinformació, té l'afany de mantenir viu el record del Lluis. Les olors, ara a les mans, són molt importants per recordar espais, objectes i també persones, perquè els nostres fills i filles es mantenen i es mantindran sempre vius dins els nostres cors.

I, tornant al conte, "Imposible", només cal creure en un mateix i no pensar en que hi ha quelcom que pugui ser impossible. Ens quedem amb la última frase que diu: 

"Yo no sabía que era imposible"


Siusplau, si algun sanitari acostumat a seguir protocols insensibles, a dia d'avui llegeix aquest post, demanem que reflexioni sobre la creació dels records i perquè és tant important donar la informació correcta als pares i mares que han d'acomiadar-se del seu fill o filla. 

Si no ets un sanitari, et demanem que també comparteixis aquest post, no només per fer créixer el projecte de la Petita Estel, sinó també par acompanyar-la al camí que ella va fent; que no vagi sola i que arribi a totes les famílies en situació de dol per la pèrdua del seu fill o filla. Un altre dia, et pot tocar a tu, a la teva germana, al teu germà, a la teva amiga o amic o al teu fill o filla. Res és impossible!

Una abraçada i feliç Sant Jordi! 🌹📖