diumenge, 26 d’abril de 2020

AVUI FA UN ANY... COMENÇAVA UN LLARG PERIPLE

- No vull marxar... 

- Ho sabem Petita Estel...


DESCONCERT. POR.
A un quart de vuit del matí vam ingressar a la planta de maternitat de l’Hospital Josep Trueta de Girona.
Un zelador ens va acompanyar a la nostra habitació, a la porta hi havia un bonic cartell amb unes papallones. Clarament la nostra ESTEL aviat volaria com aquelles papallones que li donaven la benvinguda.


La doctora va arribar una estona més tard i tornava a preguntar: com estàs?
Dedueixo que ja sabia la resposta però ja no podia fer-me enrere. Feia 48 hores havíem començat un procés, ara l’havíem de continuar i acabar. No hi havia res a negociar. Em va fer un tacte i em va posar via vaginal quatre pastilles. Començaven a fer efecte i mentrestant em posaven una via.

Una estona més tard arribava la psicòloga. Li vam explicar que teníem por. Que teníem sentiment de penediment. Va intentar fer-nos veure que això que fèiem era un acte d’amor, i que no havia de sentir aquell penediment. Ella, molt maca, em donava ànims i força. Semblava que de moment només sentia uns petits recargolaments a la meva panxa. L’úter es començava a contreure o potser era l’ESTEL que estava començant a patir-ne els efectes i m’estava avisant que no estava bé, que li feia mal. En silenci, en cada recargolament, jo li demanava perdó. Li deia que em sabia greu i que jo no volia que marxés d’aquella manera. La sentia cada hora, fins que al final la sentia cada minut i cada segon.

Cada tres hores venia una infermera i em donava via oral més pastilles. Cada tres hores, dues pastilles de cop. Començava a perdre el compte de les pastilles que portava: vuit? deu? dotze?

Cada vegada el dolor era més fort. Van arribar les 8 del vespre, la doctora em va fer un tacte, dilatació mínima però em semblava que ja no podia aguantar més aquest dolor que m’estava matant, a mi i a l’ESTEL, cada vegada més fort. El papi també estava patint. El meu dolor arribava al seu cor i aquest cada vegada es feia més petit. Li faltava l’aire. M’abraçava i l’abraçava. Tots dos teníem por. Ell no aguantava veure’m així.




En aquell moment no sabíem què pensava l'ESTEL però en aquella habitació tots l'esperàvem encara que ella no volgués marxar del meu ventre. Jo ho sabia, el papi ho sabia. Els avis que eren allà també ho sabien. La Núria, la nostra amiga i fotògrafa ho sabia. 

Tots teníem una espina clavada...

Només cal un segon perquè una espina es clavi a la pell; és cert, fa mal treure-la...
Tu ets com aquesta espina clavada; de vegades et claves més i més.
Hi ha dies que ens fem mal i plorem.
Mentre nosaltres més et desitgem, més ens agrada el dolor que ens estàs causant.
Fa mal la punta afilada en el nostre cor; però ets bella.
Bella espina sagnant de la nostra sang.
Voldríem treure't però no podem.
Doncs ets una espina tant clavada i n’estem tant enamorats...
Ets un àngel que el nostre déu ens ha manat.

Anònim.

Cap comentari:

Publica un comentari