dilluns, 27 d’abril de 2020

AVUI FA UN ANY... EL CEL VA COMENÇAR A BRILLAR AMB MÉS FORÇA

27 d'abril del 2019
El xoc entre l’ALEGRIA i la TRISTESA

Passades les dotze de la nit vam demanar l’epidural. Ens van baixar a la sala de dilatació. Semblava que ara amb l’anestèsia podríem descansar una estona, abraçats ens vam adormir tots “tres” al mateix llit. La nit era llarga. El papi i jo ens anàvem despertant, ens miràvem una estona, ploràvem, ens abraçàvem. Ens trobàvem els “tres” ben replegats al mateix llit. L’ESTEL però ja no es feia sentir. A primera hora del matí, cap allà les sis, pensàvem que ja l’havíem perdut. Portàvem gairebé vint-i-quatre hores de part des de que vam ingressar el divendres al matí.

A les vuit del matí encara amb poca dilatació, decideixen canviar el procediment i començar amb dilatadors mecànics. Al cap d’una estona tornaven a fer un nou tacte i ja havia dilatat dos dits. Així que tornàvem a començar amb les pastilles. Quatre pastilles vaginals de cop.
Dolor horrorós. L’epidural inexistent. Tant sols mitja hora més tard, necessitava empènyer. Sentia que m’ho feia tot a sobre. Em posava la mà dins la vagina, notava alguna cosa diferent. Creia que éra el caparró de l’ESTEL. Vam cridar a la infermera. Ella cridava a la doctora. Nou tacte i em confirmava que el cap de l’ESTEL estava molt a prop.
En pocs minuts sentia que el seu cap estava aquí, la sentia, la vaig tornar a tocar amb les meves mans a la vagina, faig varis espoderaments i en pocs minuts apareixia l’ESTEL enmig d’un bany de llàgrimes.


Pensant que ja no hi havia vida, no volia que ningú la toqués però només en agafar-la, ella va moure’s, els seus braços es movien amb delicadesa, les seves mans i la seva boqueta s’obrien i es tancaven, vaig fer un esglai: és viva! És viva!, vaig cridar. El papi plorava, jo plorava. La iaia plorava.

Me la vaig posar encara amb el cordó que ens unia, sobre meu. Ella es movia. Estava viva. Ens va fer el regal que li havíem demanat. Veure-la en vida, demanar-li perdó per haver-li fet això, sobretot dir-li que no patís, que podia marxar tranquil·la quan ella volgués, que estaríem bé. Vam demanar a tot l’equip mèdic que ens deixés sols, necessitàvem estar una estona amb l’ESTEL. Abans, però, sense jo adonar-me’n li van pinçar el cordó. A partir d’aquest moment el nostre lligam cada vegada era més feble. 


Al cap d’uns minuts la doctora em va deixar tallar-li el cordó. Me la vaig acostar al pit. La vaig intentar escalfar amb les meves mans i les del papi.

L’ESTEL, fent els primers sospirs m’agafà el cabell. El seu instint era més fort i més viu del que ens pensàvem.

La vaig abrigar, parlar, escoltar, sentia al papi dient-li lo bonica que era; ell, enamorat de totes dues plorava. Dubtàvem del nostre plor. Era d’alegria per tenir-la entre nosaltres. Era de pena perquè veiem que l’ESTEL s’estava apagant.


Vam poder batejar-la i confirmar-la. L’ESTEL va respondre al mossèn Sebastià. L’ESTEL va respondre a l’aigua beneïda movent el seu cos però pocs minuts després, aproximadament cap a quarts d’11 del matí, feia els últims sospirs i el seu cor es va aturar. Ja no sentíem el seu batec. Ja no movia les mans. Ja no movia la seva boqueta. El seu cos es començava a refredar i per molt que el papi i jo miréssim d’escalfar-la ja no podíem fer res més per ella. Només abraçar-la i seguir-la estimant.

Més tard, una infermera va comprovar que ja no hi havia batec. L’ESTEL ara ja freda, començava a volar, lliure i abans de marxar per sempre li vam fer una bonica postal pel record: ESTEL SABATER SIMON, nascuda a les 8:45, pes 360gr i 30cm de talla. 


Aquestes eren les empremtes dels seus peus i mans, les seves empremtes del seu pas per les nostres vides.

Al cap d’una estona ens van pujar a l’habitació, la de les papallones. Havien estat 25 hores molt dures. Molt intenses on l’ESTEL ens havia donat una lliçó de vida.

Cap comentari:

Publica un comentari