divendres, 24 d’abril de 2020

AVUI FA UN ANY... PERDONA'NS PETITA ESTEL...

El dia 24 d’abril 2019 entràvem a la consulta de ginecologia de l’Hospital Josep Trueta de Girona. Primera pregunta “miraculosa” de la doctora: “Com estàs?”

No sé què pretenia saber la doctora amb aquesta pregunta i jo no sabia què respondre. La doctora em demanava que com estava físicament o emocionalment o psicològicament?

La primera, bé. No em feia mal res.
La segona, indecisa.
La tercera, destrossada.

Però la meva resposta va ser simplement “anem fent”, vaig respondre per mi, per l’ESTEL i pel papi, que ell també forma part de tot plegat i sovint ningú pregunta per ell.
Així que la doctora podria interpretar qualsevol resposta que per ella fos vàlida.

Un bonic gest per part seva va ser demanar-nos si volíem fer-nos una ecografia. Òbviament vam dir que sí. Veure l’ESTEL era un regal per nosaltres cada dia que anàvem a fer una eco. Crec que ella tan petita i bufona sabia el que estava apunt de començar pocs minuts més tard així que en la eco ens va voler dir adéu amb la seva petitona mà.




Després de la eco, va començar l’amargor. La infermera auxiliar no deixava de mirar el rellotge, se li acaba el torn i tenia pressa per marxar. Tornava a mirar el rellotge una vegada més. Jo confusa, desconsolada i sobretot en contra de la meva voluntat vaig prendre la última decisió i veia al damunt del taulell un got de plàstic amb aigua de l’aixeta i una pastilla allà al costat. Tot preparat.

Li vaig dir a la doctora que NO volia fer-ho. Però els seus ulls, la seva mirada em deien que ho havia de fer. Ella no verbalitzava res però ho deia tot. El papi estava al meu costat. Mut i desconsolat per veure’m així. Tampoc deia res. La infermera només mirava el rellotge.



Li demanava a la doctora si tenia alternativa. Resposta contundent: NO. Firma els papers. Quin moment aquell. Semblava que estava firmant la meva sentència de mort. Ara sí. Tot apunt i la infermera em va donar la pastilla. La vaig obrir amb les mans tremoloses, tant que al moment de prendre-me-la em va caure l’aigua per sobre. Pantalons molls. Gola tancada. Estómac regirat. La pastilla havia quedat a la mà. Segon intent, pastilla dins. Amb la cara plena de llàgrimes, el cor trencat i la pastilla començant a fer efecte, vam marxar a casa. Ja ho havíem fet, ja havia fet. Ja havia començat tot.

Avui, 24 d'abril del 2020 un any més tard. Em sento igual, destrossada potser, és el confinament, potser el dia i l'hora però em sento igual... amb un sentiment d'enyorança afegit.
Amb tot això volem agrair a Stikets que avui han tingut el detall més gran que ens poguem imaginar. Ens han fet arribar "en enviament express" (ja que durant el confinament érem conscients que no ens ho enviarien) un lot d'etiquetes per al projecte de la Petita Estel. 
Enmig de tanta llàgrima, foscor, tristesa, ràbia...  ha aparegut l'ESTEL amb un petit detallet al costat simbolitzant a en Gil... 




Gràcies Mireia per aquest logo tant bonic que ens vas regalar...

Cap comentari:

Publica un comentari