365 dies

Feliç aniversari petita nostra,
feliç aniversari PETITA ESTEL. 
(Avui fa un any... 
el cel va començar a brillar amb més força) 

Com t'imagines una festa d'aniversari? doncs és d'esperar que tota celebració d'aniversari ha de tenir: una postal d'invitació, una música, un pastís, algun parlament (poesia), alguns regals  i sobretot la companyia dels avis, dels tius i ties, cosins, amics i altres coneguts... oi?

Doncs avui 27 d'abril del 2020 celebrem el teu primer aniversari i hem intentat no deixar-nos res, encara que tot això en el (teu) nostre primer aniversari serà molt diferent. 

Ho estem celebrant el teu papi i la teva mami, sense oblidar al teu germanet Gil que arribarà d'aquí poques setmanes. Sols, els tres, sense tu aquí al nostre costat; però amb tu al nostre cor.

Et tenim música d'aniversari, no és una qualsevol, sinó que en tenim una de ben especial que em va compartir fa unes setmanes la Olaya Rubio, una mama espectacular que durant els darrers mesos hem compartit molts moments gràcies al seu nadó estrella Rubén.

Aquí tenim el  video amb la cançó i la seva lletra en català a sota:

May the road rise to meet you

Que la carretera s’aixequi per trobar-nos

Que el vent estigui al teu darrere

Que el sol brilli al teu rostre

Que la pluja caigui suaument sobre els camps

I fins que ens retrobem

Que et mantinguin segura

En els suaus braços amorosos de Déu

Per a tot, hi ha una temporada

Un moment de trobada

Un moment per acomiadar-se

En totes les coses

Déu és a prop

Guiant sempre el teu camí

Un temps per estimar

Un temps per deixar-ho estar

★

No podia faltar un pastís de la pastisseria Sant Jordi. Bé. No és ben bé un pastís sinó un bracet de torró com a mi m'agrada. El que no ha faltat és l'espelma número 1. La bufarem per tu, Petita Estel.

Tampoc pot faltar una poesia que va escriure fa uns anys la Júlia Costa Rodríguez que s'anomena 365 dies:

365 dies

Sempre he buscat un raconet

Per dedicar-te la més preciosa de les paraules.

Avui fa 365 dies et dedicava

Quatre versos fets a última hora, com sempre.

He tingut por que les coses

Se m’escapessin de les mans

I no ha estat fàcil, ho reconec

He empassat saliva més d’una vegada

Potser més de 365.

He plorat de ràbia perquè ja et vaig dir

Que eres un egoista, per haver marxat així

Sense donar-me la oportunitat d’acomiadar-me.

Avui fa 365 dies escrivia les paraules més dures

Les paraules més difícils

El poema que més he repetit

Però saps, no supera les 365 vegades.

He passat 365 dies sense sentir-te la veu

Sense poder-te dir moltes coses.

Avui fa 365 dies que no et tinc al meu costat

Però el teu nom es repeteix 365 vegades

Al meu cap, al meu cor. 

I finalment els regals: 

- el primer que ens ha arribat és fet de la mà de la Maribel de Borbolettas. Va arribar fa uns dies. La Maribel va descobrir la teva (nostra) història i no va voler perdre's participar en un dia tant especial fent-nos aquest preciós detall: unes "merceditas" de color rosa, de conjunt amb el teu amanyac, que ens va fer amb molt d'amor la Cristina.

La Maribel també ens va fer unes converse pel teu germanet Gil, així que ara a casa no només hi haurà tres parells de sabatetes, sinó 4, perquè tu també hi ets, Petita Estel.

- el segon regal és la donació a diversos hospitals dels 365 amanyacs i gorrets que el papi i la mami, amb l'ajuda de varies costureres, estem fent per a nadons estrella com tu. Amb aquest regal, vull agraïr a totes les persones que ens estan ajudant de manera totalment desinteressada a confeccionar-los: Ari, Cris, Raquel, Alexandra, Laura, Anabel,... 

Sou molt grans noies. 

i el papi i la mami...

- el tercer regal va d'acompanyament al segon. Cada amanyac portarà una postal. No és una postal qualsevol, sinó que aquesta també anirà per a tots els pares i mares que s'han d'acomiadar dels seus fills i filles. 

Amb aquesta postal demanem la col·laboració de tot l'equip sanitari que acompanyarà a aquestes famílies en aquests moments tant durs. Hi ha uns espais per a estampar-hi les manetes i peuets dels nadons. També un espai per escriure-hi el nom del fill o filla, la data i l'hora de naixement, el pes i la talla. A un lateral, també hi ha un espai per a posar-hi la pulsera o la pinça del cordó. És una postal per al record.

Aquestes postals estan fetes totalment a mà, amb molt d'amor. Desitgem que us agradin.

- i finalment arriba el quart regal fet per les mans de la Masha Pimàs, Gràcies per la paciència que vas tenir perquè realment van ser centenars de missatges detallant línies amunt i avall. 

És un retrat a mida real, impressionant. 

No hi ha paraules, així era la nostra Petita Estel:

T'estimem Petita Estel, feliç primer aniversari.

AVUI FA UN ANY... EL CEL VA COMENÇAR A BRILLAR AMB MÉS FORÇA

27 d'abril del 2019
El xoc entre l’ALEGRIA i la TRISTESA

Passades les dotze de la nit vam demanar l’epidural. Ens van baixar a la sala de dilatació. Semblava que ara amb l’anestèsia podríem descansar una estona, abraçats ens vam adormir tots “tres” al mateix llit. La nit era llarga. El papi i jo ens anàvem despertant, ens miràvem una estona, ploràvem, ens abraçàvem. Ens trobàvem els “tres” ben replegats al mateix llit. L’ESTEL però ja no es feia sentir. A primera hora del matí, cap allà les sis, pensàvem que ja l’havíem perdut. Portàvem gairebé vint-i-quatre hores de part des de que vam ingressar el divendres al matí.

A les vuit del matí encara amb poca dilatació, decideixen canviar el procediment i començar amb dilatadors mecànics. Al cap d’una estona tornaven a fer un nou tacte i ja havia dilatat dos dits. Així que tornàvem a començar amb les pastilles. Quatre pastilles vaginals de cop.

Dolor horrorós. L’epidural inexistent. Tant sols mitja hora més tard, necessitava empènyer. Sentia que m’ho feia tot a sobre. Em posava la mà dins la vagina, notava alguna cosa diferent. Creia que éra el caparró de l’ESTEL. Vam cridar a la infermera. Ella cridava a la doctora. Nou tacte i em confirmava que el cap de l’ESTEL estava molt a prop.

En pocs minuts sentia que el seu cap estava aquí, la sentia, la vaig tornar a tocar amb les meves mans a la vagina, faig varis espoderaments i en pocs minuts apareixia l’ESTEL enmig d’un bany de llàgrimes.

Pensant que ja no hi havia vida, no volia que ningú la toqués però només en agafar-la, ella va moure’s, els seus braços es movien amb delicadesa, les seves mans i la seva boqueta s’obrien i es tancaven, vaig fer un esglai: és viva! És viva!, vaig cridar. El papi plorava, jo plorava. La iaia plorava.

Me la vaig posar encara amb el cordó que ens unia, sobre meu. Ella es movia. Estava viva. Ens va fer el regal que li havíem demanat. Veure-la en vida, demanar-li perdó per haver-li fet això, sobretot dir-li que no patís, que podia marxar tranquil·la quan ella volgués, que estaríem bé. Vam demanar a tot l’equip mèdic que ens deixés sols, necessitàvem estar una estona amb l’ESTEL. Abans, però, sense jo adonar-me’n li van pinçar el cordó. A partir d’aquest moment el nostre lligam cada vegada era més feble. 

Al cap d’uns minuts la doctora em va deixar tallar-li el cordó. Me la vaig acostar al pit. La vaig intentar escalfar amb les meves mans i les del papi.

L’ESTEL, fent els primers sospirs m’agafà el cabell. El seu instint era més fort i més viu del que ens pensàvem.

La vaig abrigar, parlar, escoltar, sentia al papi dient-li lo bonica que era; ell, enamorat de totes dues plorava. Dubtàvem del nostre plor. Era d’alegria per tenir-la entre nosaltres. Era de pena perquè veiem que l’ESTEL s’estava apagant.

Vam poder batejar-la i confirmar-la. L’ESTEL va respondre al mossèn Sebastià. L’ESTEL va respondre a l’aigua beneïda movent el seu cos però pocs minuts després, aproximadament cap a quarts d’11 del matí, feia els últims sospirs i el seu cor es va aturar. Ja no sentíem el seu batec. Ja no movia les mans. Ja no movia la seva boqueta. El seu cos es començava a refredar i per molt que el papi i jo miréssim d’escalfar-la ja no podíem fer res més per ella. Només abraçar-la i seguir-la estimant.

Més tard, una infermera va comprovar que ja no hi havia batec. L’ESTEL ara ja freda, començava a volar, lliure i abans de marxar per sempre li vam fer una bonica postal pel record: ESTEL SABATER SIMON, nascuda a les 8:45, pes 360gr i 30cm de talla. 

Aquestes eren les empremtes dels seus peus i mans, les seves empremtes del seu pas per les nostres vides.

Al cap d’una estona ens van pujar a l’habitació, la de les papallones. Havien estat 25 hores molt dures. Molt intenses on l’ESTEL ens havia donat una lliçó de vida.

AVUI FA UN ANY... COMENÇAVA UN LLARG PERIPLE

- No vull marxar... 

- Ho sabem Petita Estel...

DESCONCERT. POR.

A un quart de vuit del matí vam ingressar a la planta de maternitat de l’Hospital Josep Trueta de Girona.

Un zelador ens va acompanyar a la nostra habitació, a la porta hi havia un bonic cartell amb unes papallones. Clarament la nostra ESTEL aviat volaria com aquelles papallones que li donaven la benvinguda.

La doctora va arribar una estona més tard i tornava a preguntar: com estàs?

Dedueixo que ja sabia la resposta però ja no podia fer-me enrere. Feia 48 hores havíem començat un procés, ara l’havíem de continuar i acabar. No hi havia res a negociar. Em va fer un tacte i em va posar via vaginal quatre pastilles. Començaven a fer efecte i mentrestant em posaven una via.

Una estona més tard arribava la psicòloga. Li vam explicar que teníem por. Que teníem sentiment de penediment. Va intentar fer-nos veure que això que fèiem era un acte d’amor, i que no havia de sentir aquell penediment. Ella, molt maca, em donava ànims i força. Semblava que de moment només sentia uns petits recargolaments a la meva panxa. L’úter es començava a contreure o potser era l’ESTEL que estava començant a patir-ne els efectes i m’estava avisant que no estava bé, que li feia mal. En silenci, en cada recargolament, jo li demanava perdó. Li deia que em sabia greu i que jo no volia que marxés d’aquella manera. La sentia cada hora, fins que al final la sentia cada minut i cada segon.

Cada tres hores venia una infermera i em donava via oral més pastilles. Cada tres hores, dues pastilles de cop. Començava a perdre el compte de les pastilles que portava: vuit? deu? dotze?

Cada vegada el dolor era més fort. Van arribar les 8 del vespre, la doctora em va fer un tacte, dilatació mínima però em semblava que ja no podia aguantar més aquest dolor que m’estava matant, a mi i a l’ESTEL, cada vegada més fort. El papi també estava patint. El meu dolor arribava al seu cor i aquest cada vegada es feia més petit. Li faltava l’aire. M’abraçava i l’abraçava. Tots dos teníem por. Ell no aguantava veure’m així.

★

En aquell moment no sabíem què pensava l'ESTEL però en aquella habitació tots l'esperàvem encara que ella no volgués marxar del meu ventre. Jo ho sabia, el papi ho sabia. Els avis que eren allà també ho sabien. La Núria, la nostra amiga i fotògrafa ho sabia. 

Tots teníem una espina clavada...

Només cal un segon perquè una espina es clavi a la pell; és cert, fa mal treure-la...

Tu ets com aquesta espina clavada; de vegades et claves més i més.

Hi ha dies que ens fem mal i plorem.

Mentre nosaltres més et desitgem, més ens agrada el dolor que ens estàs causant.

Fa mal la punta afilada en el nostre cor; però ets bella.

Bella espina sagnant de la nostra sang.

Voldríem treure't però no podem.

Doncs ets una espina tant clavada i n’estem tant enamorats...

Ets un àngel que el nostre déu ens ha manat.

Anònim.

AVUI FA UN ANY... PERDONA'NS PETITA ESTEL...

El dia 24 d’abril 2019 entràvem a la consulta de ginecologia de l’Hospital Josep Trueta de Girona. Primera pregunta “miraculosa” de la doctora: “Com estàs?”

No sé què pretenia saber la doctora amb aquesta pregunta i jo no sabia què respondre. La doctora em demanava que com estava físicament o emocionalment o psicològicament?

La primera, bé. No em feia mal res.

La segona, indecisa.

La tercera, destrossada.

Però la meva resposta va ser simplement “anem fent”, vaig respondre per mi, per l’ESTEL i pel papi, que ell també forma part de tot plegat i sovint ningú pregunta per ell.

Així que la doctora podria interpretar qualsevol resposta que per ella fos vàlida.

Un bonic gest per part seva va ser demanar-nos si volíem fer-nos una ecografia. Òbviament vam dir que sí. Veure l’ESTEL era un regal per nosaltres cada dia que anàvem a fer una eco. Crec que ella tan petita i bufona sabia el que estava apunt de començar pocs minuts més tard així que en la eco ens va voler dir adéu amb la seva petitona mà.

Després de la eco, va començar l’amargor. La infermera auxiliar no deixava de mirar el rellotge, se li acaba el torn i tenia pressa per marxar. Tornava a mirar el rellotge una vegada més. Jo confusa, desconsolada i sobretot en contra de la meva voluntat vaig prendre la última decisió i veia al damunt del taulell un got de plàstic amb aigua de l’aixeta i una pastilla allà al costat. Tot preparat.

Li vaig dir a la doctora que NO volia fer-ho. Però els seus ulls, la seva mirada em deien que ho havia de fer. Ella no verbalitzava res però ho deia tot. El papi estava al meu costat. Mut i desconsolat per veure’m així. Tampoc deia res. La infermera només mirava el rellotge.

Li demanava a la doctora si tenia alternativa. Resposta contundent: NO. Firma els papers. Quin moment aquell. Semblava que estava firmant la meva sentència de mort. Ara sí. Tot apunt i la infermera em va donar la pastilla. La vaig obrir amb les mans tremoloses, tant que al moment de prendre-me-la em va caure l’aigua per sobre. Pantalons molls. Gola tancada. Estómac regirat. La pastilla havia quedat a la mà. Segon intent, pastilla dins. Amb la cara plena de llàgrimes, el cor trencat i la pastilla començant a fer efecte, vam marxar a casa. Ja ho havíem fet, ja havia fet. Ja havia començat tot.

★

Avui, 24 d'abril del 2020 un any més tard. Em sento igual, destrossada potser, és el confinament, potser el dia i l'hora però em sento igual... amb un sentiment d'enyorança afegit.

★

Amb tot això volem agrair a Stikets que avui han tingut el detall més gran que ens poguem imaginar. Ens han fet arribar "en enviament express" (ja que durant el confinament érem conscients que no ens ho enviarien) un lot d'etiquetes per al projecte de la Petita Estel. 

Enmig de tanta llàgrima, foscor, tristesa, ràbia...  ha aparegut l'ESTEL amb un petit detallet al costat simbolitzant a en Gil... 

Gràcies Mireia per aquest logo tant bonic que ens vas regalar...

És Sant Jordi, expliquem un conte?

Avui, dia de Sant Jordi toca parlar d'un conte molt i molt bonic que m'ha arribat a través d'un grup de mares i futures mares d'arreu de l'estat espanyol i que totes estem embarassades, grup gestionat per Marta Vázquez (gracias). 

Si és que hi ha algo positiu del  Covid-19,  és que ha fet que es formin grups on-line molt heterogenis i alhora molt rics de coneixement i experiències. Com que l'internet no té fronteres es formen milers de grups tant grans que sovint no coneixes ni a la meitat dels participants; per tant, allò que t'arriba, ho fa de manera molt innocent, però... alguna connexió amb tu mateix sempre hi ha... ecolteu:

Ha sigut inevitable recordar a la germaneta bessona de l'Estel que tantes vegades oblidem de manera inconscient. Com ja vam parlar a l'entrada del dia 13 de juliol del 2019 l'ESTEL era una de les dues nenes que portàvem al món i que no va poder viure gaires setmanes.

En aquell moment vam sentir que a vegades hi ha un dels bessons que "ha de morir per salvar" al seu germà o germana. És molt dur escoltar i dir aquestes paraules però així és.

Ara pensem que l'ESTEL també està fent aquesta missió. Perquè amb la creació del seu projecte, sentim que ella no ha mort, sinó que està ben present a per tot arreu i va fent el seu propi viatge de la vida. Ara mateix està ajudant al seu germanet que en poques setmanes arribarà al món, en Gil.

A més a més l'ESTEL també ajuda a altres mares a través d'aquest blog amb la creació de records. Si ho recordeu, altres vegades us he parlat de la mama del Rubén, la Olaya Rubio. Una mare del cel, una dona lluitadora i incansable que també manté viu el llegat del seu fill a través del "Movimiento Ruben". Aquest matí m'ha enviat aquesta foto. 

Al peu de foto la @Lidiafm_08 explica que ha decidit fer sabons d'una llet molt especial.

Aquesta recepta és una adaptació del que vam fer el dia 10 d'agost del 2019: sabons amb la llet materna de l'ESTEL; però la Lídia ho ha adaptat fent servir llet de fórmula afegint la colònia del seu fill Luis.  

Ens ha sapigut molt de greu el que ens explica la Lídia. Ella malauradament no va rebre tota la informació correcta al moment d'acomiadar-se del seu fill i es va prendre la cabergolina per tallar la pujada de la llet. 

Ara, com moltes mares que també han patit aquesta desinformació, té l'afany de mantenir viu el record del Lluis. Les olors, ara a les mans, són molt importants per recordar espais, objectes i també persones, perquè els nostres fills i filles es mantenen i es mantindran sempre vius dins els nostres cors.

I, tornant al conte, "Imposible", només cal creure en un mateix i no pensar en que hi ha quelcom que pugui ser impossible. Ens quedem amb la última frase que diu: 

"Yo no sabía que era imposible"

Siusplau, si algun sanitari acostumat a seguir protocols insensibles, a dia d'avui llegeix aquest post, demanem que reflexioni sobre la creació dels records i perquè és tant important donar la informació correcta als pares i mares que han d'acomiadar-se del seu fill o filla. 

Si no ets un sanitari, et demanem que també comparteixis aquest post, no només per fer créixer el projecte de la Petita Estel, sinó també par acompanyar-la al camí que ella va fent; que no vagi sola i que arribi a totes les famílies en situació de dol per la pèrdua del seu fill o filla. Un altre dia, et pot tocar a tu, a la teva germana, al teu germà, a la teva amiga o amic o al teu fill o filla. Res és impossible!

Una abraçada i feliç Sant Jordi! 🌹📖

Comencem a recollir els fruits!

Bona tarda i bon diumenge de Pasqua. Aquest matí hem penjat una foto a l'Instagram i al facebook d'una caixa molt misteriosa. 

Us hem preguntat: "què creus que hi ha dins?" Aquí en teniu la resposta:

100 amanyacs i 40 gorrets

Estem molt orgullosos d'haver arribat a aquest nombre d'amanyacs i gorrets. Els primers 100 nadons estrella rebran el seu conjunt, ben aviat. Volem enviar dins de cada amanyac una inmensa i forta abraçada a totes aquestes famílies que properament han d'acomiadar-se del seu fill o filla. No les coneixem però els nostres fills i filles compartiran el cel, i cada nit els enviarem aquesta forta abraçada i un petonet. Sabem que no seran dies, mesos,... fàcils, acomiadar-se d'algun ésser estimat, mai és fàcil i, quan es tracta del teu fill o filla, encara menys.

Des de Petita Estel desitgem que aquest missatge també arribi a tots els sanitaris que acompanyen aquests moments i sobretot encoratgin a les famílies a iniciar el seu dol de manera sana i al màxim de respectat. 

Des de la nostra experiència volem agraïr a diversos professionals i no professionals que ens van acompanyar el passat 27 d'abril del 2019, quan vam haver de dir adéu a la Petita Estel. 

Vam poder fer-li un comiat com ella es mereixia: quan va néixer la vam poder vestir amb un petit body i un amanyac que ens va regalar la Cris. 

També volem agraïr és la companyia de la fotògrafa Núria que ens va acompanyar a tot el procés de part i ens va poder immortalitzar tots els moments viscuts durant aquelles més de 25 hores, perquè a dia d'avui és l'únic record viu que tenim de la nostra filla. 

No volem oblidar a la Núria Laspeñas, que amb ella vaig aprendre una lliçó de vida. Ella va acomiadar al seu fill Tro poquets dies abans i gràcies a la seva experiència vam poder iniciar el nostre dol.

La Natàlia, va ser la psicòloga que ens va acompanyar a tot el procés. Dies abans ens vam poder veure i parlar de moltes coses i ens va donar força i ànims per afrontar tot aquest procés. Dies després també ens va estar cuidant tant en la distància com en el grup de dol "Bressols" de Girona. A planta també vam conèixer a la Sònia, una infermera, ella va ser qui va venir a recollir a l'Estel. La va rebre amb els braços ben oberts, amb molta tendresa i delicadesa com si de la seva filla es tractés.

I finalment, no vull oblidar als avis que van estar al peu del canó donant-nos escalf i també van poder acomiadar-se de la seva néta.

 

GRÀCIES CRIS, NÚRIA L., NATÀLIA, SÒNIA, NÚRIA V., baba, avi i iaia... i un llarg etcètera de persones que vau fer possible que aquell dissabte sigui recordat amb tant d'amor com de tristesa i que a partir d'aquell moment comencés a veure la llum aquest bonic projecte que va iniciar-se sembrant llavors i a dia d'avui ja va recollint els seus fruits.

Recordeu que podeu seguir fent aportacions al KOFI

Sorteig solidari! - Sorteo Solidario!

Vols participar al sorteig solidari per a la Petita Estel 

i emportar-te un regal* fet per Kmonads? 

Visita la seva pàgina d'instagram: https://www.instagram.com/kmonads/ 

i el seu facebook: https://www.facebook.com/jujonada

Només cal que:

- facis un donatiu* aquí: 

https://ko-fi.com/petitaestel

- etiquetis a dues persones en aquest post

- comparteixis aquesta publicació

* el regal serà valorat en 9€, 15€ o 24€, depenent de la teva donació.

Si encara no coneixes el projecte Petita Estel, pots tobar més informació en aquest enllaç

Moltes gràcies i molta sort!
SORTEIG EL DIA 20 D'ABRIL

★★★★

Quieres participar en el sorteo solidario para Petita Estel 
y llevarte un regalo* hecho por Kmonads?

Visita su página de instagram: 
https://www.instagram.com/kmonads/
y su facebook: https://www.facebook.com/jujonada


Sólo es necesario que:

- hagas un donativo* aquí:
https://ko-fi.com/petitaestel

- Etiqueta dos personas en este post

- Comparte esta publicación


*El regalo será valorado en 9 €, 15 € o 24 €, dependiendo de tu donación.

Si aún no conoces el proyecto Petita Estel, puedes encontrar más información en este enlace


Muchas gracias y mucha suerte!

SORTEO EL DÍA 20 DE ABRIL